Tard o d’hora, al llarg de la nostra vida, tots hem d’afrontar la pèrdua. Pot ser la pèrdua del nostre lloc de treball, del nostre nivell de vida, d\’una parella, així com la mort d’un ésser estimat. Cada persona pot reaccionar d’una manera diferent davant la pèrdua, però a ningú ens deixa indiferents. Aquestes pèrdues ens afecten i donen lloc al que coneixem com al procés de Dol, que genera canvis en el nostre organisme i a l’estat d’ànim, canvis que generen un fort sentiment de malestar, tristesa i ràbia. En ocasions, pot aparèixer el contrari: un bloqueig emocional que ens impedeix tornar a sentir plenament.
Les persones amb discapacitat no són diferents a la resta en aquest aspecte i poden patir un trasbals important davant la pèrdua. Tot i això, com tothom, per resoldre-ho de manera saludable necessiten poder realitzar un procés de Dol, i poder tancar el tema dolorós, cosa que els resulta més complicat, ja que a vegades no el poden entendre, per les limitacions cognitives que pateixen. També poden trobar-se amb altres dificultats a l’hora d’afrontar les pèrdues, com l’expressivitat limitada i la reduïda consciència emocional, que dificulta el poder obrir-se amb els altres i deixar anar aquest dolor.
També pot dificultar la gestió del procés l’ambient institucional en el que en molts casos es troben, que limita els espais d’intimitat i redueix el nucli de recolzament més proper. Afegir que algunes pèrdues poden generar-ne d’altres de secundàries al reduir les oportunitats d’oci i de desenvolupament personal (per exemple al morir un germà, que sempre el portava al cine o l’ajudava a fer els currículums per buscar feina).
A l’hora de comunicar una mort o un fet dolorós, no hem de caure en l’error de deixar-los de banda i no fer-los partícips del que està passant al seu voltat per tal de “protegir-los”, o per la creença que “total, no se n’adona del que està passant”. El sentir-se exclosos dels fets i alhora no tenir un espai per parlar-ho perquè tothom al seu voltant fa com si no passés res pot generar en la persona un gran buit interior i soledat, que se suma al dolor que causa la pèrdua en si.
Tot i aquestes dificultats, si podem portar el procés d’una manera oberta i amb recolzament, pot resultar ser el que la persona necessita per superar el dolor que pateix, seguir endavant amb la seva vida i generar un aprenentatge i un creixement. Caldrà obrir-nos, tractar-ho amb naturalitat, compartir, validar i tenir clar que hi haurà dolor i malestar, i que aquest és el camí cap a la salut i la superació.
